divendres, 12 d’abril de 2019

Visita al Sincrotró ALBA i a l'exposició Human Bodies



Saps què és un Sincrotró?

És una estructura amb forma d'anell de grans dimensions, en l'interior del qual corren electrons a una velocitat pràcticament igual a la de la llum. Gràcies a això és pot produir una llum extraordinàriament intensa -un bilió de vegades més potent que els raigs X- que permet observar fenòmens microscòpics amb una precisió excepcional.

Aquesta font d'última generació funciona com un microscopi gegantí que permet descobrir els secrets d'àtoms i molècules.

Des d'STEM Pallars us convidem a conèixer els secrets del SINCROTRÓ ALBA el proper proper 29 de juny de 2019.

Com és l'interior del cos humà?

El mateix 29 de juny també visitarem l'exposició HUMAN BODIES: ANATOMIA DE LA VIDA per descobrir com som realment per dins.




Es tracta d’una exposició educativa formada per més de 150 òrgans humans i 12 cossos complets, exposats amb l’objectiu d’ensenyar en 3D i amb cossos reals el funcionament del nostre organisme, així com conscienciar el públic sobre la importància d’adoptar uns hàbits de vida saludables.

L’exposició transporta el visitant a través del sistema ossi, muscular, respiratori, circulatori, digestiu, nerviós i urinari-reproductor dels éssers humans. Es poden veure cors, músculs en moviment, fetges i estómacs, i fins i tot uns pulmons ennegrits pels efectes nocius del tabac en l’organisme.

Ens acompanyes a viure aquesta experiència STEM?


Teniu tota la informació en aquest link.

I el formulari d'incripció en aquest link.


US HI ESPEREM!!

dimarts, 15 de gener de 2019

Comportament dels fluids no newtonians.

Un dels principals problemes d’un viatge llarg a l’espai són els micrometeorits i la basura espacial.
Aquests cossos es desplacen lliurement per l'espai a grans velocitats d'entre 25.000 km/h fins a 50.000 km/h (en el cas de que la nau i l'objecte es desplacessin en
sentits oposats).
Actualment, els materials que es proposen per oferir protecció contra aquests perills es basen en metalls, materials sintètics o nanotecnologia.
Els alumnes de 2n d'ESO proposen incloure també fluïds no newtonians és a dir, "fluids en que la viscositat varia en funció de la temperatura i de l'esforç tallant que s'hi aplica" (wikipedia).
Considerem que les propietats d'aquests fluids poden ser útils en el cas de col·lisió amb un petits objectes a gran velocitat pels següents motius:
  1. La seva propietat d'endurir-se davant d'un esforç sobtat.
  2. La seva propietat de fluir després de l'impacte permetent reomplir i segellar el forat ocasionat per l'impacte, "cicatritzant" el dany i oferint més garanties a l'equip humà de la nau per una reparació ràpida i segura.
  3. La possibilitat de crear cel·les amb fluid. El trencament d'una d'aquestes cel·les per un impacte i la variació de fluid en el seu interior, actuarien com a "sensors" per determinar ràpidament el lloc exacte de l'impacte.
Així doncs, es tracen els següents itineraris:
  • Estudi de les propietats mecàniques dels materials i estructures.
  • Estudi de les propietats dels fluids i, en especial, dels fluids no newtonians.
  • Estudi propietats elèctriques i tèrmiques dels fluids no newtonians.
  • Disseny d'un prototip pel fuselatge d'una nau espacial.
Aquest projecte es desenvolupa en coordinació amb l'Institut de la Pobla de Segur.
Com a primer tast, l'artista i professor de l'Institut, Ferran Lega ens ha fet una demostració del comportament dels fluids no newtonians davant ones sonores.


El primer que varem observar en el taller és que es formen figures geomètriques, especialment hexàgons!!

Poden ser d'interès aquestes formes en el nostre projecte?

dimarts, 18 de setembre de 2018

A STEM Pallars contribuïm a formar als protagonistes del futur.



REUNIÓ INFORMATIVA: dilluns 24 de setembre a les 19:00h al nostre local (Raiers II).

En 20 anys...

    5 de cada 10 oficis desapareixeran.
    7 de cada 10 treballadors estaran a l’atur.

“... mentre les noves tecnologies substitueixen la força del treball, les economies valoren més l’aportació humana sempre que aquesta sigui imprescindible. Com ser doncs, insustituibles? Doncs educant per a ser-ho!”




A l’associació cultural STEM PALLARS: 



  • Fomentem la ciència i la tecnologia entre els joves dels Pallars.
  • Promovem activitats per a motivar, descobrir i aprendre destreses cientificotècniques.
  • Desenvolupem projectes i participem en tornejos STEM (Science, Technology, Engineering and Mathematics)
  • Organitzem activitats formatives.
  • Desenvolupem projectes científics i tècnics pel món real.
En definitiva...

Contribuïm a formar als protagonistes del futur.



Afegeix-te al nostre projecte...

Omple la butlleta en una de les següents versions:

On ens podeu trobar:

Edifici Polivalent ( Raiers II) .
Av Pirineus Parc alcalde Boixareu s/n 2n
25500 La Pobla de Segur
@stempallars
 


Aquest any...
   Hem participat, i ens hem classificat, a la FIRST LEGO League i a la WORLD ROBOT OLYMPIAD.





Hem visitat el Parc Astronòmic del Montsec.




   Hem organitzat sessions d’astronomia.






I l’any vinent volem fer molt més... amb tu!
FES-TE SOCI!!


    


dijous, 26 de juliol de 2018

Rotary Club premia el projecte STEM Pallars

L'associació sense ànim de lucre Rotary Club Espot - Pallars ha premiat aquests dies el projecte educatiu de STEM Pallars per aliniar-se amb els valors promoguts per la xarxa Rotary Internacional:
Promoure la unió de les persones per pendre acció que generi un canvi perdurable en el món, les seves comunitats i en si mateixos.
A STEM Pallars estem molt agraïts per aquest reconeixement.

diumenge, 13 de maig de 2018

Els 5 tipus d'innovació tecnològica

Quan parlem de crear una innovació, invent o millora tecnològica que ajudi a la humanitat, sovint pensem en sistemes tecnològics avançats i complexes. Però la innovació és molt més que això.
A continuació us presenta els 5 tipus principals d'innovació. Aquesta classificació és de collita meva per la qual cosa agrairia els vostres comentaris per matissar-la o complementar-la.
També soc conscient que molts invents es poden catalogar en dos tipus diferents d'innovació. Cadascú pot aportar els seus arguments i afavorir un debat constructiu.
Podeu ampliar els invents de cada categoria? En quina entraria la innovació que s'està gestant en la vostra imaginació?

Tipus I. La Innovació Disruptiva.

En aquest tipus d'innovació es desenvolupa un sistema tecnològic totalment nou i diferent a res del que existia abans.
Pot ser (de fet és habitual) que aquest enginy no aparegui per art de màgia a partir de la imaginació d'un inventor, sinó que acostuma a basar-se en millores d'invents o descobriments científics previs. Malgrat tot, el resultat té un impacte tant gran en la societat que pren entitat pròpia com a invent de la humanitat.



Malgrat Edison no va inventar la bombeta, sí que la va millorar fins a tal punt que l'invent va poder transformar la societat del seu temps.
El APPLE I va ser el primer ordinador de petites dimensions que es va combinar amb un teclat per introduir instruccions i un monitor per mostrar els resultats.

Tipus II. La Innovació Facilitadora.

Aquesta innovació és la que facilita que un invent ja existent i funcional arribi a un públic molt més ampli i, per tant, ajudi a transformar la societat.

Henry Ford va introduir la fabricació en cadena en la indústria de l'automòbil. D'aquesta manera va abaratir molt els costos i va aconseguir que l'automòbil (fins llavors un producte de gran luxe) passés a estar a l'abast de tothom.

Les ulleres de realitat virtual podien costar milers d'euros fins que Google va tenir la genial idea de crear unes ulleres amb cartró i aprofitar la tecnologia dels smartsphones. Això va abaratir el produc fins a menys e 10€.

Tipus III. La Innovació Perfeccionadora.

En aquest tipus es millora un invent existent per aconseguir que sigui més petit, lleuger o eficient que els seus predecessors.

La evolució dels telèfons mòbils és un clar exemple de com la innovació tecnològica ha permès la miniaturització d'aquests dispositius.

Aquest Rolls-Royce consumia gairebé 20 litres de gasolina per cada 100 km. Els motors actuals han aconseguit reduir el consum a menys de 5 litres per cada 100 km. 

Tipus IV. La Innovació Preventiva.

És aquella en la clau de la innovació no està en generar un producte de consum sinó en detectar canvis en l'entorn per poder prevenir situacions adverses.

Els detectors de fum informen mitjançant una senyal d'alarma o activen un sistema d'extinció d'incendis de forma automàtica.
El baròmetre es va inventar com una eina científica per mesurar la pressió atmosfèrica. Però també va tenir una utilitat molt important en la prevenció dels canvis meteorològics.



Tipus V. La Innovació Creativa.

La innovació creativa acostuma a ser aquella que es produeix per casualitat o per persones que no són enginyers. Simplement unint 2 elements o sistemes que no tenen cap relació entre ells aconsegueixen un resultat únic i transcendent.
Després de segles en que milions de persones es varen deixar els genolls fregant terres, en 1956, l'español Manuel Jalón se li va acudir unir un bastó amb el fregall i així poder realitzar aquesta tasca d'una forma molt més còmoda.

A Earle Dickson se li va acudir unir un tros de tela de cotó amb una cinta adhesiva per protegir els petits talls que la seva dona es feia en les mans mentre cuinava. Va néixer la primera "tirita".


divendres, 11 de maig de 2018

Algunes idees errònies sobre la ingravidesa

Us deixo aquí un text tret del interessant blog cienciadesofa que des del blog STEM Pallars seguim:

Hoy vengo a hablar del espacio otra vez pero, por una vez, no voy a hablar de un fenómeno que pasa a varios años luz de casa: parece que, en general, existe la idea de que los astronautas flotan en el interior de la Estación Espacial Internacional (o ISS, por sus siglas en inglés y porque soy un snobporque en el espacio no hay gravedad.
Pero hay que tener en cuenta que lo que experimentan los astronautas es una sensación de ingravidez, no ingravidez propiamente dicha. Para entender la diferencia, empecemos hablando de cómo se ponen las cosas en órbita.
Cuando se habla de poner satélites en órbita alrededor de la Tierra, parece que mucha gente piensa que se hace así:
Pero, realidad, la cosa es más bien así:
Mantenerse en órbita alrededor de la Tierra es algo parecido a la película del autobús que explotaba si reducía la velocidad.
Para entrar en una órbita estable alrededor de la Tierra, primero hay que salir de las capas más densas de la atmósfera porque, de lo contrario, simplemente estaremos volando y gastando una cantidad absurda de combustible luchando contra la fricción del aire para no perder velocidad. Cuando un vehículo alcanza una altura de unos 100 kilómetros, la densidad del aire es tan baja que no permite la sustentación que mantiene a las aeronaves en vuelo. Esa es la frontera a la que se considera que empieza el espacio.
Hay que tener en cuenta que, en realidad, la atmósfera se extiende hasta 800 kilómetros por encima de nuestras cabezas. A esa altura hay tan pocas partículas de gas que su presencia es prácticamente inapreciable pero, aún así, el poco aire que hay en esta zona es capaz molestar a los satélites que se mueven a través de ella. De hecho, a unos 400 kilómetros de altura, la ISS tiene que acelerar para contrarrestar la velocidad que pierde con el tiempo por la fricción con el aire, que hace que su órbita pierda 2 kilómetros de altura cada mes.
Pero, bueno, siguiendo con los nuestro, se considera que estamos en el espacio a partir de los 100 kilómetros de altura.
Los satélites con órbitas más bajas dan vueltas alrededor de la Tierra a unos 160 kilómetros de altura, aunque la gran mayoría se encuentran más de 300 kilómetros, precisamente porque el rozamiento con la atmósfera es bastante molesto hasta esa altura. Aquí tenéis una imagen a escala con la que os podéis hacer una idea de lo “cerca” de la superficie que orbitan los satélites:
Las distancias están a escala, pero el tamaño de los satélites no.
Y a continuación os dejo una imagen más completa que incluye los satélites de GPS, a 20.350 km de altura, que dan una vuelta alrededor de la Tierra cada 12 horas, o los geoestacionarios, a 35.786 km, que permanecen siempre por encima del mismo punto de la superficie terrestre porque giran alrededor del planeta a la misma velocidad a la que éste rota.
En mayor resolución, aquí.
Pero, por extraño que parezca, los satélites más cercanos a la Tierra siguen experimentando una fracción considerable de la fuerza gravitatoria que sentimos en la superficie terrestre. De hecho, incluso a 400 kilómetros de altura, la Tierra tira de la ISS (y de sus tripulantes) con el 90% de la fuerza que sentimos en la superficie.
Espera, espera, entonces, ¿por qué los astronautas flotan en la estación espacial si están siendo atraídos hacia abajo?
Buena pregunta, voz cursiva. Dicho de manera simple: mantener vehículos en órbita es la ciencia de caerse sin tocar el suelo.
Mejor me explico antes de seguir por esta línea.
Cuando disparamos una bala horizontalmente, ésta describe una parábola a medida que pierde velocidad y cae al suelo. Cuanto más rápido salga la bala del cañón, más abierta será la parábola que describirá y, por tanto, llegará más lejos antes de tocar el suelo.
También podemos hacer que la bala aterrice a una distancia aún mayor si la disparamos desde un punto más alto. Pero desde la superficie de la Tierra no podemos mandar las balas tan lejos como nos dé la gana porque, mientras disparemos desde en el interior de la atmósfera terrestre, el rozamiento con el aire reducirá la velocidad de las balas y, tarde o temprano, caerán al suelo.
Pero, ¿qué pasaría si la Tierra no tuviera atmósfera y disparáramos una bala sobre su superficie?
Pues, si no hay aire que la frene, la bala podrá llegar tan lejos como queramos, así que los únicos factores que determinarán su trayectoria serán su velocidad, la fuerza gravitatoria del planeta y la altura del disparo. Si, además, tenemos en cuenta que la superficie de la Tierra está curvada y la gravedad tira de la bala con una fuerza perpendicular a la superficie…
¡La bala no tiene por qué chocar contra el suelo si la disparamos con la velocidad y la altura adecuadas!
Exactamente, voz cursiva.
Y esto es lo que ocurre en el espacio cercano: si movemos un objeto hasta una altura suficiente y le imprimimos la velocidad adecuada, es posible conseguir que siga una trayectoria que se curve al mismo ritmo que la curva de la Tierra se aleja de él. O sea, que eso es precisamente lo que se hace para poner los satélites en órbita: conseguir que vayan tan rápido y estén tan altos que nunca caigan al suelo.
Las velocidades que alcanzan los satélites son inimaginables, del orden de kilómetros por segundo. La Estación Espacial Internacional viaja alrededor del planeta a 7.66 kilómetros por segundo (que son unos 27.500 kilómetros por hora) y da una vuelta completa alrededor de la Tierra cada 93 minutos. Cuanto más nos alejamos del planeta, menor es la fuerza gravitatoria que actúa sobre nosotros y no tenemos que ir tan deprisa para “no caer” (o mantenernos en órbita, que es lo mismo).
Toda esta parrafada, dicha de otra manera:
A 400 kilómetros de la superficie terrestre, los 7.66 km/s a los que se desplaza la ISS son los justos y necesarios para que la estación espacial caiga al mismo ritmo al que el suelo se aleja de ella debido a la curvatura del planeta.
Y esto no sólo es cierto para los tripulantes de la ISS: cualquier objeto que orbita alrededor de otro está experimentando, en realidad, una caída infinita (o larguísima, en caso de que al final termine en colisión). De ahí que lo que experimentan los astronautas no sea ingravidez (entendido como la ausencia de una fuerza gravitatoria), sino una especie de caída libre permanente.
Este es el motivo porque el que los astronautas tardan un tiempo en adaptarse a la vida en el espacio:  su sistema vestibular (el que regula el equilibrio) necesita acostumbrarse a la sensación de caída libre. Hasta entonces, los astronautas sufren náuseas, vómitos y tienen dolores de cabeza, un proceso de adaptación puede durar desde unas horas hasta 3 días.
Total, que la moraleja de la entrada de hoy es que, en el espacio, los cuerpos celestes siguen tirando de ti con una fuerza mayor cuanto más cerca estés de ellos. Y la única manera de quedar en órbita sin estrellarte contra ellos es moverte muy rápido a su alrededor para que la caída dure el mayor tiempo posible pese al tirón de la gravedad.
Para más información sobre la influencia de la gravedad en los objetos que están en órbita, escribí esta otra entrada en la que hablaba de ascensores espaciales y qué pasaría si tiráramos una cuerda desde un satélite.